Jorge Riechmann (veí de Cercedilla en la Serra de Guadarrama, professor titular de filosofia moral en la UAM, nascut a Madrid en 1962) escriu poemes i assajos. Ha dedicat bastant esforç a tractar de comprendre les diferents dimensions de la crisi ecològic-social des de mitjan anys huitanta. Va dirigir l’Observatori de la Sostenibilitat a Espanya en la seua fase de constitució (2004-2005), i va tractar de desenvolupar alguna cosa així com un ecologisme obrer des de la Fundació 1r de Maig i l’Institut de Treball, Ambient i Salut (ISTAS) entre 1996 i 2008.
Dos extensos trams de la seua poesia estan reunits en Futuralgia (poesía 1979 a 2000, Calambur 2011) i Entreser (poesía 1993 a 2007, Monte Ávila 2013). Els seus poemaris més recents son Himnos craquelados (Calambur 2015), Ars nesciendi (Amargord 2018), Grafitis para neandertales (Eolas 2019) i Mudanza del isonauta -enkráteia (Tusquets 2020). Ha traduït extensament a Heiner Müller i a René Char. Ha reunit assajos de poètica i reflexió estètica en llibres com Fracasar mejor (Olifante, 2013), El siglo de la Gran Prueba (Baile del Sol, 2013), Ahí es nada (El Gallo de Oro, 2014) o Peces fuera del agua (Baile del Sol, 2016).
És autor de diverses desenes d’assajos sobre qüestions d’ecologia política i pensament ecològic, entre els quals destaca la seua “pentalogia de l’autocontenció” (que componen els volums Un mundo vulnerable, Biomímesis, Gente que no quiere viajar a Marte, La habitación de Pascal y Todos los animales somos hermanos, todos ellos en Libros de la Catarata). Els seus assajos més recents son Autoconstrucción (Catarata, 2015), Ética extramuros (eds. UAM, 2016), Tuits para el siglo de la Gran Prueba- Disparos con parábola (Plaza & Valdés, 2017), ¿Vivir como buenos huérfanos? (Catarata, 2017), Ecosocialismo descalzo (Icaria, 2018), Otro fin del mundo es posible (mra eds., 2019) i Informe a la Subcomisión de Cuaternario (Árdora, 2021).
