VOCIFERIO

Art i cartel de la dozena edició del festival per Boke Bazán. 

LA ERGONOMIA DE LA DISIDÈNCIA

Ergonomia: es diu de l’adaptació de les màquines, mobles i utensilis per a aconseguir una major comoditat i eficàcia. 

Una cadira d’oficina ergonòmica és una cadira molt còmoda. Pots treballar deu hores seguides davant de l’ordinador sense sentir molèsties a l’esquena o el coll. Com la cadira en la qual ens hem assegut per a escriure aquest text. Tan còmoda que ens convida, eficaçment, a continuar treballant, però, per a qui? Ens diu “continua escrivint”, però des d’on? 

Una poesia ergonòmica podria llavors entendre’s com una poesia perfectament adaptada al cos social que la llig i la consumeix. Una poesia confortable, que busca comunicar amb claredat, ser entesa per totxs i, per tant, ser una poesia que alimenta la fenomenologia pop, repleta de llocs comuns, demagògica en la seua apologia de la neciesa (que confon amb la senzillesa) i que busca que el lector s’identifique i se senta reafirmat en el seu codi de valors infantilitzats. Una poesia útil com un moble: una cadira d’oficina igual a una butaca de massatge. 

Però nosaltres entenem l’ergonomia com una forma informe, barreja de múltiples formes. Poesia creada per a cada cos dissident. Una poètica de l’individu no individualista, al marge de tendències i modes, de cànons hegemònics i interessos del màrqueting, que contribuïsca a generar un imaginari col·lectiu divers, complex, no gregari, antinarcisista i, per tant, ni controlable ni corruptible pel sistema. Una poesia personal, però no personalista, singular, genuïna, d’impossibles epigonies; una poesia per a l’atemporal “a la minoria sempre” que diguera Juan Ramón, però oferida al contínuum col·lectiu des de l’humil treball amb el llenguatge: l’única llar de les persones maleïdes per les benpensants. 

“La poesia és un error necessari” ens diu César Antonio Molina damunt de la seua còmoda poltrona des del despatx de la seua ortopèdia per a peülles. Nosaltres preferim “la poesia és una derrota necessària”, la contracita de la desapareguda Guadalupe Grande que va enunciar al vapor del seu llit de pues. Perquè les paraules poden atrofiar l’esperit quan s’invoquen des de la mesquina i hipòcrita mansuetud i portar-lo més enllà de si mateix quan es juga a diluir-se en el dir, fins i tot a risc de crear un encanteri fallit. 

Vindiquem enguany l’ergonomia de la desobediència, la del parlar trencat, rar, trufat de polisèmies; la d’incòmoda lectura per críptica, per crítica, per complexa… per lliure. La que requereix indesitjables lectorxs, activxs, inquietxs com xiquetxs que no paren mai tranquilxs sobre la cadira, per a poder ser. La, hui més que mai, poesia retorçada, menystinguda per la cultura de masses. Aquella poesia mancada de followers, que no és propietat de ningú perquè sempre va ser de totxs, múltiple com les omàtides dels ulls de l’insecte i insignificant a la mà del fan(àtic) que l’esclafa cada vegada que l’essencialitza i estereotipa com a garant de la radiofórmula de la puresa.