VOCIFERIO

Art i cartell de la tretzena edició del festival per Boke Bazán. 

FES REVÉS

Ens diu Dionisio Cañas: Pot la poesia canviar el món? La resposta és no. Però, pot el món canviar la poesia? La resposta és, definitivament sí. I d’això va la tretzena edició del Festival de Poesia de València, Vociferio. De comprovar com les poetes afectades per les diferents violències del sistema socioeconòmic, també literari, espanyol, elaboren les seues poètiques condicionades inexorablement per aquestes agressions.

Des de les poètiques que consideren que parlar d’un món és proposar un món, com postulava el col·lectiu Alicia Bajo Cero allà pel 1996, a d’altres que, com la d’Antonio Méndez Rubio (membre d’aquell col·lectiu), hagen esdevingut en una poesia sense món, s’estén a una àmplia gamma de veus i registres del compromís, d’intencions crítiques i “estratègies” dissidents, que busquen acompanyar, quan no denunciar, o res de l’anterior, els processos de lluita per al canvi social. Todxs, poetes afectades d’alguna forma per a engrossir amb el seu traç les paraules gruixudes de la “Gran Queixa” de la humanitat davant el col·lapse.

Com diu Chantal Maillard […] escriure / per a rebel·lar-se / sense profit / malgrat la derrota ja prevista / perquè no hi ha rebel·lia que no estiga justificada / ni violència que no siga, en el fons, innocent […] I nosaltres subscrivim les paraules de la mestra i fem un exhort individual: “Fes revés”. Una invitació, en realitat, a llegir l’altre costat de la fulla dels arbres –la que té més estomes i aporta més oxigen a l’atmosfera–, a donar-li la volta no sols als llibres, sinó també a la lògica que ens imposen i a la realitat política que estem vivint. Perquè independentment que neguem el món, aquest ens afecta i, com és el cas, ens deixa sense opcions, ens obliga a respondre. Per tant, aquesta edició del festival serà més combativa que mai. Així ens volem i així ens han volgut.

El festival ‘farà revés’ des del 3 de febrer fins al 3 de març a València, abraçant diferents espais culturals com el TEM, la Sala Carme Teatre, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, Artealab, La Lliure, Kafcafé o l’Ateneu Anarquista Al Marge… per a rebel·lar-se, entre altres coses, contra els tretze anys de festival, el número fatídic, associat a tota mena de mals: les llegendes nòrdiques parlen de 13 esperits del mal, la Bíblia recull en el capítol 13 de l’Apocalipsi la vinguda de la Bèstia de l’Anticrist, el número 13 del Tarot significa la mort… I ho farem celebrant la diversitat de les iguals, des de les poetes de la consciència crítica a les poetes del descontent. Perquè tenim un món de mons per oposar al seu món un, gran i lliure.

Ja en 2010, Enrique Falcón ens deia, pel que cosa sabem, les estratègies i fins als fonaments d’eixa poesia de signe rebel actualment estarien, per contra, aprofundint-se no tant des d’una lògica “de l’ancoratge” com des d’una lògica -dispersa i diversíssima- d’inaprehensibles passos “de ball” a penes sense centre recognoscible, encara que amb un elevat grau de diverses poètiques crítiques que es troben experimentant hui estratègies molt diferenciades.

I ho farem, a través de la presència de més de 140 poetes participants i els seus “passos de ball inaprehensibles”. Poetes incloses en diverses publicacions i incloses, mai excloses, fora d’elles. Publicacions com “Poetes a la València Lliure”, que commemora els 90 anys de la creació de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris, branca valenciana de l’Associació d’Escriptors i Artistes Revolucionaris (creada a França en 1932), i que va formar part de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes per a la Defensa de la Cultura, responsables de la publicació, en 1937, de l’antologia “Poetas en la España Leal” dins del II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura celebrat a València eixe mateix any; “Hablamos de ti capitalismo” que celebra els 25 anys de Voces del Extremo, la principal trobada de poetes crítics de la península Ibèrica que se celebra cada any en la Fundació Juan Ramón Jiménez de Moguer; “El que ens ve damunt” 30 reflexions sobre el futur de 30 poetes en català de 30 anys; “Matria Poética” una antologia de 45 poetes “migrants” antiracistes i decolonialistes; “Naturaleza Poética” una antologia de ecopoesia i poemes de naturalesa; tres antologies que componen el passat el present i el futur de la Poesia de la Consciència Crítica: “Once poetas críticos”, “Disidentes. Antología de poetas críticos españoles (1990-2014)” i “Última Poesía Crítica. Jóvenes poetas en tiempos de colapso”; “Poéticas del Malestar” antologia de poetes contemporanis nascuts a partir de 1975; a més d’alguns assajos i monogràfics per a conéixer en profunditat la constitució d’aquestes poètiques enfront del sistema polític i literari contemporani: “Poesía y Poder”, “Contra los Influencers”, “Poesía de la Conciencia Crítica, 1987-2011”, “Poesia como exilio” o ”Lecturas del desierto. Antología y entrevistas sobre poesia actual en España” l’amplíssim monogràfic que li va dedicar al tema la revista d’anàlisi cultural Kamtxatka.

Amb tots aquests llibres farem, segons el mandat de Vicent Andrés Estellés, “una gran foguera a Roma”, acte simbòlic amb el qual ens adherim a la campanya “Cent d’Estellés”, iniciada per la plataforma civil Profundació Vicent Andrés Estelles, per a commemorar els 100 anys del naixement d’uns dels poetes més importants del País Valencià. 

En concret, “una gran foguera a Roma” és un vers que forma part de l’obra “Exili d’Ovidi” –Ovidi el del segle I abans de la nostra era, no l’artista d’Alcoi. O també, si ho preferiu–. Agafa com jo poètic el poeta clàssic; un exiliat en Tomis, l’altre en l’exili interior. Els dos jutjats per la seua obra poètica: però el de Bujassot prefereix desaparéixer abans que integrar-se al sistema polític franquista. Ell es considera un poeta proletari. Ni adula ni vol lloances: que facen una pira amb la seua obra, i li boten foc. I és que el jo poètic rebutja els homenatges: vol fer que siga el mateix Cessar, el poder, la institució, qui diga el seu nom. I donant-li eixa importància, assenyalant-li com a antagonista, és com es farà veritablement el nostre poeta més gran. Li dedicarem una jornada especial el dia 2 de març en l’Octubre CCC, amb les veus de joves poetes: “La perdició del jovent”.

Per tant, esteu convidades a conviure amb les formes de producció poètica més compromeses amb les realitats socials, a reflexionar sobre els sistemes d’exhibició i promoció actuals de la poesia mainstream, a ajuntar generacions i a celebrar les diferències i les rareses. Ho portem a la pràctica. I és per això que aquesta edició inclourà el primer ‘Encontre en Veus’ a la Sala Carme Teatre del 22 al 25 de febrer, on hi haurà taules redones i recitals-assemblea, i es parlarà de memòria, ecopoesia, consciència crítica i decolonialisme. Hi haurà rutes de l’escolta per a conéixer la realitat dels col·lectius que sense cap artifici literari treballen pels barris des de l’associacionisme. També amb la incorporació a la nostra programació dels cicles permanents Poètikes Al Marge amb Marta R. Sobrecueva des de l’Ateneu Llibertari Al Marge, el cicle Loberso de la Libre o la presentació de l’últim llibre de Benito del Pliego (un dels poetes del malestar) en aquest mateix espai.

I és que la protagonista d’aquesta edició, més que mai, serà l’escolta. Pensem que ens trobem desconnectades entre nosaltres com a col·lectiu, més enllà de likes i retuits. La velocitat i la saturació d’estímuls ens atordeix i redueix la força del canvi a una carícia en la pantalla. Aquesta desconnexió és la que volem desafiar. Hem de treballar l’escolta, i escoltar no sols les paraules, sinó també els silencis amb tota la seua força. I potser des d’ací podem aprendre. Mitigar el deliri de qui confon la seua poesia amb la seua persona, i més, de qui confon una confidència amb un poema, i més, de qui confon una confidència amb una confessió pròpia, i més, de qui confon una confessió pròpia amb una forma de veritat universal i, en definitiva, de qui confon un acte emocionalment compromés amb un simulacre emocional, un exhibir-se egoic amb un exposar-se en medul·la sobre el fang. Potser podem calibrar els graus de compromís de cada poeta, les evidents diferències entre defensar una estètica per a defensar una ètica a sacrificar-la per defensar eixa mateixa ètica; sospesar el nivell de risc que assumeix qui lluita des del llenguatge i la literatura contra el sistema literari a qui renega de la literatura i usa el llenguatge per a posicionar-se i, sense assimilació possible per part de la cultura burgesa, alinear-se en les lluites contra el sistema real, sense confondre classisme literari amb lluites de classes, deixar de pugnar per l’imaginari, nomenar la ignomínia i ser capaç de córrer la mateixa sort que qui posa el cos o pateix repressió. Potser aprenem a fer del poema un artefacte resensibilitzador i desarticulem l’artifici, i més, en ser una acció que no puga ser escrita, que s’inscriga en un col·lectiu; un dispositiu per a l’escolta, tan analògic, que el poema i els seus poetes siguen de nou la celebració de la vida, la digna cerca de l’amor i la pau a través de la seua pròpia indignació i no, un mer discurs o exercici estètic com safareig de consciències.

Perquè, com diu Antonio Orihuela, […] en mans de la burrocracia literària, la poesia reprodueix l’ordre de les coses, dispensa propaganda, traspua submissió, escampa impotència, convida a l’acomodament, i es posa al servei de la tradició i del confinament intel·lectual […] En nom del consens, del desarmament polític, amb simfonia de fons neoliberal, s’exalta a l’individu i la propietat privada, es modela l’existència cap a valors mercantilistes, es glorifica la frivolitat i l’egoisme, l’ambició desmesurada i les necessitats vanes, l’oblit de l’altre i la reclusió en l’íntim.

I per a trobar-nos en allò públic i escapar de l’íntim, també hi haurà “festa conscient” per a propiciar la trobada: amb Bewis de la Rosa, JPEGr & Chotawa, Lemos + Lehmann, UBUNTU, Modou Kara Faye. “He destruido la fachada del odio. Finalizo el asalto. No hay nada más fuerte que el amor” d’Isaïes Griñolo i “Cuca” amb Randoll Rocafort en la mateixa Carme Teatre i nostra Poetry Slam VLC + Limbo Cabaret amb Belén Riquelme i Gilbertástico en Kaf café.

L’II Premi Ull Ferotge de videopoesia serà una altra de les apostes del Festival, que en la seua primera edició va rebre un molt bon acolliment. Està oberta la convocatòria fins al 13 de febrer. El guanyador de la primera edició, Danilo Marinho, serà present el dia del lliurament del premi, dimecres 21 de febrer a la Sala Carme Teatre. En aquesta edició serà entregat per Clara López Cantos.

El diumenge 3 de març es tancarà el festival amb un vermut en ArteaLab (no tot serà reflexionar, veritat? O sí). Començarem amb “desori subversiu vol. V”. Jansky acompanyarà amb el seu electrovers als finalistes del VI Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra, amb la col·laboració de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i tancarà la festa Albertina Merlina, amb el seu increïble xou de poesia, música i visuals “Versátil”.

Com diu Yeison F. García López: és el moment de les nostres, de les que han sigut esborrades de la història, de les que estan fora del cànon literari. I d’eixes que estan fora, es pregunta l’Associació Cultural Institut Obrer, seran teues (seues) les mans que m’han de salvar?