Nasqué a Paysandú (Uruguai) el 1981. En 1997 em traslladí a Espanya, on resideixo des d’aleshores amb les intermitències pròpies d’una bombeta a punt de fondre’s. Juntament amb un grup de francotiradors fundà el 2004 la revista Cuadernos del Tábano, que es publicà durant 6 anys. Sota el segell del Tábano publicà tres llibres de poesia: Los sonidos del niño roto (2004), Introducción al fabulismo (2007) i Memorias de un día futuro (2010). Tancat el cicle de l’autobombo, rebé l’Accèssit del Premi Adonáis el 2015 pel seu poemari El lujo de ponernos tristes (Ed. Rialp, 2016). Creu que ha arribat el seu minut de glòria, però no. El 2019 rebé el tercer Premi de Poesia d’Aspe per Diario de mudanzas, però no arriba a cobrar-lo per no assistir a la cerimònia de lliurament. Discuteix amb el regidor de cultura i profereix diverses amenaces que no compleix perquè, en el fons, és un tipus indulgent. El 2020 queda finalista en el II Certamen Nacional de Poesia Escènica L de Lírica i el Premi Internacional de Contes Mestre Francisco González Ruíz; el seu fill el defineix com a etern segon i riu un bon ratet al sofà. El 2022 publica la plaquette Alguna vez hubo alguien –museo ambulante- (Ed. Instituto Juan Gil-Albert, 2022). Sota el concepte AFTERPOESÍA porta la poesia a l’escena conjugant versos, performance, humor i altres menjars. Ha desenvolupat intervencions en diversos espais públics i ha participat en festivals com MUCHO + MAYO, IMAGINA, VOCIFERIO, NO SOMOS TAN RAROS, L DE LÍRICA, RIMBOMBA, FRACTAL o BELLO PÚBLICO. Penélope no come perdices, l’última peça teatral que ha escrit i dirigit, ha estat seleccionada per al Festival Alicante a Escena 2021 i estrenada en el Centre Cultural Las Cigarreras. Després d’algunes representacions, es queda aturat mentre els programadors no agafen el telèfon: 607 413 711. I ja està. S’ha acabat. Com cansa parlar en tercera persona d’un mateix.
NELO CURTI
