D’allà d’ací d’allà: 3er dia de Vociferio 2020

l

El diumenge 21 de desembre, a la Sala Carme Teatre València, Vociferio es tornà més emergent. Amb la boira omplint l’espai i els focus rojos apuntant als murs, pareixia que el volcà, símbol de la novena edició, volia acaparar l’atenció. L’ambient era quelcom màgic, i eixe pareixia l’hàbitat natural d’Hatxe. Des d’Euskadi van vindre per […]

diciembre 22, 2020

El diumenge 21 de desembre, a la Sala Carme Teatre València, Vociferio es tornà més emergent. Amb la boira omplint l’espai i els focus rojos apuntant als murs, pareixia que el volcà, símbol de la novena edició, volia acaparar l’atenció.

L’ambient era quelcom màgic, i eixe pareixia l’hàbitat natural d’Hatxe. Des d’Euskadi van vindre per presentar Panpin hautsien dantza (El ball de les nines trencades) amb cants i xiuxiuejos de la seua llengua. La comunicació amb els instruments va ser enorme, creant la sensació d’un pols harmònic entre ells. I no eren pocs: quatre músics armats amb guitarra acústica i elèctrica, piano, sacsejador, bateria, violí, xilòfon… Un món oníric paregut a una foguera al bosc. Una conversa entre els instruments pareguda a una discussió. Un solo de piano (d’Idoia Hernández, ànima i compositora) paregut al silenci. Unes cintes de casset amb veus paregudes al passat.

Els focus mutaren al blau per dur-nos a la mar. Als mapes d’una ruta, d’un segle remot d’esplendor mediterrània. Eixa, amb un plantejament purament geogràfic, va anar dibuixant-nos amb la música els llocs representats en “Le città invisibili'” d’Italo Calvino. Ens tornarem turistes del temps en ciutats simbòliques. Una descripció narrativa precedia la banda sonora del lloc al qual feien referència. Ciutats del Desig, de la Memòria, de la Mort… Isabel Latorre, compositora del grup, ens va convidar a fer una meditació sonora amb ella. Van incloure una peça inspirada en Beatriu de Dia i un poema de Goytisolo per tancar.

Per últim, per augmentar les pulsacions i per fer-nos botar a les cadires, va aparéixer en escena Múskulo. Començant amb un baix que va fer vibrar la sala, i un homenatge als noms de poetes del segle XX. Múskulo va ser un rèquiem brutal a la mort de les mosques i al nostre futur. El so de la sang de quatre búfals al galop, que va inundar l’espai, per acabar de confirmar el que tots els senyals ens advertien: el volcà ha tronat i ja està en erupció.

Demà, continuarà brollant la lava al Carme Teatre.

Re-vocifera…

0 comentarios

Enviar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.