Impressiona vorer tots els pilots rojos, verds i grocs dels equips desplegats per tot l’escenari del Carme Teatre. I no érem a un concert de rock, sinó a «100% spoken word». 100% paraula dita.

La veu ronca de Víctor López, vingut des de Barcelona, va trencar el fum sense emprar filtres, donant llum rius expandits a la sang. Cantant a la tendresa, fent un esforç per omplir-nos de fe, a la penúltima de les nostres vesprades.

Donà pas a dos grups als quals els va pillar l’estat d’alarma quan acabaven d’anunciar nous projectes.
Suso Sudón va plorar núvols de tots els colors, buscant carn i fugint del cel: com més nua, i més alt volarem, millor. Ens advertí que parlaríem «del temps, del silenci i dels ascensors». Els seus versos, amb els efectes de so i l’acompanyament musical d’Umami Beat pareixien rugits d’un animal nugat als cables. Ens va atorgar un bon objecte per llançar a la cara a qui diga que la poesia és avorrida. Sols hi ha de vorer la gravació del directe i ballar amb nosaltres. «La poesia serveix per al que no serveixen les paraules«.

Per tancar la nit, Cavallo. Un dels projectes més originals del panorama valencià. Com comentarem al streaming de Vociferio, segur que molt prompte més grups seguiran les seues petjades. A cada colp de bateria o de piano, o de guitarra o bateria, o de saxo i paraula, estan obrint un nou camí per a la poesia valenciana en valencià. Tot això sense complexos, fruit d’un treball d’anys vinculats a tota mena de corrents. Per moments més free jazz o blues, per moments més rock experimental, i sempre acompanyats del fort component de la poesia d’Hugo Mas. Per intentar tombar el ciment de la societat moderna.

Les bones coses també han d’acabar, i Vociferio arribarà el dimecres 23 al seu final.