VOCIFERIO VIII Edició

SENSE PARAULES

Enguany, Vociferio es desmarca de la verborrea imperant. De les poètiques figuratives: la de l’experiència, que ja en el seu moment es va voler apropiar de la patent del realisme, com si hi haguera alguna poètica que no fóra realista; i la intenseta, potenciada pel mercat i sostinguda pel cànon. Juntes han propiciat el fenomen de la poesia supervendes, a força de depauperar la sensibilitat lectora amb el seu col·loquialisme d’estar per casa i els seus llocs comuns. Ambdues parlen de les coses que li importen a la gent “normal i corrent” (estereotips) i, així, acumulen una legió de fans (subespècie pertanyent a la raça humana a la qual li agrada adotzenar-se en massa i al seu torn estandarditzar-se).

Diem, que la “nova poesia” que ve incloent en les seues programacions el califat del Festival Internacional de Poesia de Granada i la seua universitat, ni és nova ni innovadora. Per a nosaltres és un mer producte cultural, un exercici de reetiquetat. Una poesia mediàtica que ha portat fins a l’esperpent la degradació de les possibilitats creatives que aquesta disciplina artística ofereix en el segle XXI.

Ens allunyem doncs dels poemes d’absorció ràpida, els poemes meme, els poemes “que s’entenen”, els poemes màxima de sobret de sucre, els poemes-ocurrència, radiofórmula, talent show… que creuen que expressar o actualitzar l’estat de Facebook és alguna cosa que es pot elevar a la categoria de poema i que vendre milers d’exemplars legitima la qualitat literària de la seua proposta.

Ens deslliguem d’eixes poètiques partidistes que clonen les tècniques del discurs polític, en tant que entenem que aquest utilitza la demagògia per a embrutir, confondre, persuadir, polaritzar… a través de simplificar el món a un gradient de blancs i negres que càpiguen en els 15 segons que l’informatiu de torn els dedica. I intentem amb la nostra programació abolir tota fenomenologia pop, prevalent la qualitat de cada proposta independentment del corrent estètic a la qual pertanga i del nivell de reconeixement que ostente el poeta que la duu a terme.

Per a això, prioritzem aquelles pràctiques poètiques que problematitzen la realitat i que ofereixen una experiència transformadora a qui les contempla i escolta; i interposem un mur amb eixos polítics poetes, en tant que construeixen el seu prestigi a través d’estratègies extraliteràries, i pintem sobre les seues “rajoles” (eufemisme per a llibres de poemes intransitius) un grafiti violeta, perquè la musa amb vaquers, es vesteix com li dóna la gana, escolte. Eixos poetes que posen al servei del sistema la seua poesia, eludint la crítica o la denúncia, abarrotant des de fa 30 anys les lleixes de llibres tebis, ideals per a una transició que va ser igual de tíbia. Tot per aconseguir el poder de promocionar aquelles poètiques que no els facen ombra i de menysprear, quan no negar directament, a totes aquelles que no siguen la seua. I això, amics i amigues, és, al nostre entendre, el germen de tota conducta totalitària.

“Parlar d’un món és proposar un món”

Com va dir en el seu moment el col·lectiu valencià Alicia Bajo Cero: “parlar d’un món és proposar un món”. Referent a això, dins del nostre festival hi haurà espai per a les poètiques crítiques amb el sistema i per a aquelles que proposen un món plural i llibertari, però, a més, volem afegir a la cita anterior que: i fins i tot no parlar també és proposar un món.

Per això, en aquesta edició, reprenem l’esperit de les avantguardes històriques i reivindiquem la poesia fonètica i sonora, la performance poètica, la poesia concreta, i la poesia multimèdia com a formes, ja no d’experimentació, perquè tot art en la nostra opinió ha de ser un treball agosarat d’assaig i error, i un intent de superació i fallida de tota tradició, sinó una forma d’entendre la poesia com una disciplina artística que no té per què limitar-se exclusivament a l’escriptura.

Aquesta concepció restrictiva de l’ortodòxia poètica espanyola, embardissada en una lluita per l’hegemonia estètica del poema col·loquial, ha aconseguit, no solament véncer als seus oponents literaris, sinó que altres formes d’entendre el fet poètic com la ciberpoesia, la videopoesia, la poesia participativa, el spoken word… en fi, tota pràctica adscrita al que hui comença a balbotejar-se amb el terme Poesia Expandida, siguen pràcticament desconegudes pel públic.

Destacant cartell de convidats

I aquest és el cas d’un poeta internacional com és Bartolomé Ferrando, al qual enguany retem homenatge a la Sala Carme Teatre. Volem visibilitzar la cerca universalista que la poesia fonètica i sonora porta desenvolupant des de fa més de 100 anys. Una poesia sense idioma, pura energia a través del so. I li acompanyaran, durant tres dies, poetes, performers i artistes sonors de la talla de Jörg Pringer o Déborah Walker.

També apostem a fons amb la primera producció pròpia de Vociferio 2019 que realitzarà l’artista Begoña Santalices, tota una parenceria física d’habilitats prosòdiques i vocals.

A més, en aquesta edició, l’octava, número de la mesura representat per dos quadrats, volem detenir la màquina, reservar-nos l’espai i el temps per a poder escoltar el silenci, per a poder pensar.

Davant el ritme embogit que imposa la trituradora massmediàtica, la bukake de continguts banals que circulen per les xarxes, els opinòdroms, els zascas com a llampecs amarillistes, les fake news i la frivolització de l’experiència artística fins a convertir-la en mer entreteniment per al consum, volem reflexionar. I per a això proposem enguany dues taules redones: la primera, realitzada en col·laboració amb el Festival de Filosofia de València, A Viva Ment, entorn de la relació entre Poesia i Filosofia, amb Ana Gorría entre les ponents; i a la segona, sobre Poesia Contemporània Espanyola, analitzarem el que Martín Rodríguez-Gaona denomina Poesia Pop Tardoadolescent i comptarem entre altres amb el mateix Martín per a fer-ho.

Vociferito, poesia per a la infància

I de tanta reflexió, un pensament: no hi ha futur per a la poesia sense cuidar la infància. Així que per a això inaugurem VOCIFERITO, una programació especialment pensada per als xiquets, xiquetes i xiquetxs, que han comissariat Mar Benegas i Jesús Ge, responsables de El Lloc de les Paraules.

Obrim nous espais, no solament mentals sinó també físics, i enguany noliegem el claustrei gòtic del Centre del Carme Cultura Contemporània per a oferir recitals escènics, performatius i concerts. Pel seu escenari passaran músics esdevinguts en poetes com Enric Montefusco o Antón Reixa, poetes transformats en bandes de pop com El Pèsol Feréstec o Mapache i autèntiques fenómenes del Spoken Word com Laura Sam + Nazareno.

I com és molt sabinero això que als llocs on vas ser feliç no has de tornar, hem decidit portar-li la contrària i repetim en altres espais que ens van deixar petjada l’any passat com és el claustre renaixentista del CCCC, des del jardí recuperat del qual, oferirem vesprades poètiques a la fresca amb recitals d’Isabel Martín, una de les poetes revelació dins de la poesia de la consciència crítica, tres primma donnas de la poesia en català com Mireia Calafell, Begonya Pozo o Àngels Gregori, o la intel·ligent poeta del quotidià, Elena Román; i també tornem a la Biblioteca Pública de València per a la nostra tradicional Festa Alçaveu, enguany dedicada a la poesia humorística, amb el poeta i slammer Dani Orviz com a cap de cartell.

I no dóna més de si el nostre modest festival, molt inferior al que aquesta ciutat es mereix i al que la comunitat poètica ens ofereix. Són moltes les propostes de qualitat que s’han quedat fora, la qual cosa lamentem. Però esperem continuar creixent i aconseguir produir més tard que prompte nostre somiat Festival Internacional de Poesia de València. Per a això, estenem des d’ací la mà a altres projectes, col·lectius i espais que treballen diàriament programant poesia a la ciutat. Juntes, braç a braç amb les nostres institucions i, especialment, amb el nostre Ajuntament, no dubtem que l’aconseguirem. Però fins que eixe dia arribe, esperem que l’excel·lència d’aquesta edició us deixe sense paraules perquè creiem en la capacitat resensibilitzadora de la poesia, en el potencial que té per a crear espais temporalment autònoms de qualsevol mediatització, espais on poder detenir-se, sentir-se, pensar-se, dialogar, emocionar-se… espais per a la vida plena: aquella que per explícita mai deixa domar-se per l’evident.

Raúl Lago i David Trashumante
Directors de Vociferio 2019

La VIII Edició de VOCIFERIO tria enguany per al seu cartell un retrat realista d’una figura que ha transcendit la política, pròpia de la cultura pop, com és la Infanta Donya Elena i un símbol polític que representa la ideologia comunista per a provocar una reflexió sobre si el figuratiu i icònic realment pot generar una imatge explícita evident. Enguany, VOCIFERIO vol allunyar-se d’aquelles poètiques que treballen des de l’evidència, que no amaguen res darrere i que, a més, es posen al servei del poder. Vol revindicar un espai per a la poesia, precisament, LLIURE de tot partidisme per a confirmar un acte artístic amb llibertat d’expressió descarregat de qualsevol ideologia, que abraça la reflexió i el pensament com una forma d’estar en el món: emoció, pensament, intel·lecte, i que tot, tot, és aparent. És a dir, contraposant-se al discurs mercantilista de la modernitat, on tot significant ha sigut buidat del seu significat; on es pot conviure a través de múltiples facetes artístiques en igualtat, en horitzontalitat, ja que tot discurs, tota poesia, en aquest cas, figurativa, discursiva, realista, ha esdevingut ser una de les principals eines propagandístiques per a mantindre l’statu quo de la societat.


¡BENVINGUTS/DES A VOCIFERIO 2019!