Pep Gimeno, Botifarra (Xàtiva)

Nascut a Xàtiva l’any 1960, amb només 16 anys començà a recórrer els pobles de les comarques centrals valencianes cercant les persones que conservaven viva la memòria de la música tradicional, i les enregistrava per poder difondre les cançons a través de les actuacions en directe i, amb el temps, fixar-les a través dels discos. Una tasca que començà amb la formació Sarau, l’any 1985, amb el disc Balls i cançons de la Costera, i que tingué continuïtat a través de l’Escola de danses de Xàtiva.

Fins que l’any 2006 es publicà el primer disc firmat per ell, Si em pose a cantar cançons, produït per Néstor Mont, amb uns arranjaments que actualitzen el discurs musical tradicional i que suposà l’esclat del “fenomen Botifarra”.

El 2009 edita Te’n cantaré més de mil, amb la producció i els arranjaments de Tóbal Rentero, que el fa anar un pas més enllà del folklore i el converteix en un artista de l’anomenada “Global Music” (músiques del món).

L’any 2011 veu la llum La barraca, un disc en col·laboració amb Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, formació musical procedent de les Terres de l’Ebre.

L’any 2012, assumeix el repte d’unir dues formes de veure la música típicament valencianes, la rondalla i la banda, i edita Botifarra a banda, amb arranjaments i producció de Ramon Lorente i Pere Ródenas. I el 2013 “Metalls d’estil” amb el prestigiós grup Spanish Brass Luur Metalls.

L’any 2014 arriba el disc Ja ve nadal, amb arranjaments de Pere Ródenas. I el 2015 dos treballs més: Home romancer, compartint protagonisme amb altres 3 “cantaors” valencians: Hilari Alonso, Xavier Benedito i Jacint Hernández; i el seu últim treball, A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara, amb el pianista xativí Pau Chàfer.

La gran personalitat d’aquest “cantaor” el converteix en un comunicador irrepetible; un home senzill que es nega a tindre telèfon mòbil, carnet de conduir o internet; un artista que mai diu no a una col·laboració amb músics i que manté intacte el realisme malgrat el seu èxit (“cal tindre els peus a terra i aquestes coses, com pugen, baixen”, diu al documental que s’ha fet sobre ell).

La seua és la història d’algú que plantà la llavor en un erm (“quan nosaltres començàrem, la música tradicional era un paisatge en ruïnes”, adverteix Vicent Torrent, del grup Al Tall); “Botifarra” és el responsable d’haver provocat en la gent “un atac de dignitat que em fa sentir content de ser valencià” (com resumeix Miquel Gil, qui també fou membre del grup ja dissolt Al Tall).