Marina Oroza

l

L’obra poètica de Marina Oroza adquireix tota la seua dimensió en viu. Amb una trajectòria com a actriu en l’àmbit professional tant en teatre com en cinema i televisió, troba el seu lloc en el context de la Poesia Escènica i el Spoken Word. Animada pel mateix magma fosc i poderós que reflecteix la seua […]

L’obra poètica de Marina Oroza adquireix tota la seua dimensió en viu. Amb una trajectòria com a actriu en l’àmbit professional tant en teatre com en cinema i televisió, troba el seu lloc en el context de la Poesia Escènica i el Spoken Word. Animada pel mateix magma fosc i poderós que reflecteix la seua escriptura, com a recitadora compon una litúrgia per a explorar la presència i el silenci. Un treball en el qual ha destacat amb els repertoris “Disección Poética en Público I, II, III, IV y V ” i amb les performances dels seus llibres intervinguts per la naturalesa. Ha participat en esdeveniments i festivals, en teatres, universitats, centres culturals, galeries d’art, espais no convencionals i museus, a escala internacional.

Ha publicat els llibres de poemes “Esto es real”, “La Chimenea de Duchamp”, “Así quiero morir un día” i “Pulso de Vientos”. Va editar un CD de poemes musicats per Gemma Hassen-Bey “Mirabilia” i un DVD de l’actuació “Disección poética en público III” en el Festival Escena Contemporánea Madrid, realitzat per Javier Marquerie. Ha realitzat, amb el músic i compositor Marc Egea, dues sèries d’onze peces curtes de performances poètiques auditives per a diversos programes de la ràdio El Estado Mental, dirigida per Borja Casani i situada a Madrid. El poema llarg del llibre “Esto es real”, “Espero que mañana llegue algún día” és musicat i cantat per Ana Bejar al costat d’Andrew Wax, i reproduït en un CD. Alguns dels seus textos han sigut també inclosos en diverses antologies, com a “Poetes en Blanco y Negro” d’Amalia Iglesias i en revistes literàries com “Revista de Occidente” i “Sibila” entre altres publicacions.

Mes info www.marinaoroza.com


Un recorregut fragmentari on la incertesa que generen els silencis que queden suspesos entre els poemes, surant en el nostre entre, adquireix mes importància que la paraula. Una presència i un voler dir, enmig d’una una escolta somnàmbula.